Pompeu Fabra entrà a l’Ateneu Barcelonès el 1896, amb el grup de joves modernistes (Casas-Carbó, Raimon Casellas, Joan Maragall, Massó i Torrents...) per impulsar-lo com a plataforma catalanista. En aquest sentit, l’octubre de 1906, alguns actes del I Congrés de Cultura Catalana es van aplegar a l’Ateneu Barcelonès. Entre les conferències va destacar “Qüestions de llengua catalana” que pronuncià Pompeu Fabra o la de Jaume Brossa “El nacionalisme en l’art i la literatura”. Aquell mateix any, i en el clima d’eufòria de Solidaritat, es va inaugurar el curs dels Estudis Universitaris Catalans amb classes de literatura, història o dret civil català. Aquests ensenyaments universitaris es mantingueren a l’Ateneu força temps. Fabra presidí l’Ateneu entre el 1924 i 1926 com a mostra de resistència a la dictadura primoriverista. Entre altres actes, va destacar l’homenatge a Àngel Guimerà, desaparegut feia poc. Fabra va mantenir-se lligat a l’Ateneu fins al final de la guerra que l’obliga a exiliar-se. El 1928 va presidir el jurat de la primera convocatòria del premi Crexells que aixecà una forta polèmica en no atorgar-lo a cap de les obres presentades, entre les quals n’hi havia de Josep Pla i Joan Puig i Ferrater. El 1933 organitzà un cicle de conferències, conjuntament amb Joan Coromines i el diputat nacionalista gallec Otero Pedrayo. El 1937 tornà a participar en la junta directiva dirigida per Josep Pous i Pagès.
