L'historiador i l'intel·lectual
Com a historiador, Oliver sobretot va interessar-se per l’estudi de la Revolució Francesa, tant dels precedents filosòfics que la van originar com de les conseqüències ideològiques i polítiques que se’n derivaren. Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1917) va ser la seva millor aportació. Com a intel·lectual, va fer un recorregut ideològic que estigué molt condicionat pels diferents fets polítics transcendents que va haver de viure. El seu punt de partida va ser l’antidoctrinarisme. D’aquest principi, se’n va derivar el seu rebuig absolut a tota mena de revolucions. L’Oliver inicial, influït per Valentí Almirall, va ser un liberal regeneracionista i un ferm partidari de l’organització de l’Estat espanyol d’acord amb la seva plurinacionalitat originària. També fou un catalanista partidari del moviment de la Solidaritat Catalana, i un liberal conservador que va propugnar l’entesa entre la Lliga i el partit conservador d’Antoni Maura, per tal de fer possible la reforma de l’Estat i el reconeixement polític de Catalunya. Finalment fou un conservador reformista que, a causa del pessimisme que li produïren diferents esdeveniments (la Setmana Tràgica, la ruptura del catalanisme conservador amb el maurisme, la incapacitat dels partits polítics espanyols de dur a terme les reformes regeneracionistes necessàries, la Gran Guerra), va anar derivant, sota la influència de Joan Maragall i Jaume Balmes, cap a una mena d’ideari idealista de conciliació social d’arrel cristiana.
